Aquesta pàgina ha estat validada.
Els Senyors. — Amb el nostre homenatge.
Macbeth (a l'espectre).— Enrera! i lluny de ma vista! que la terra t'amagui! No hi ha moll en els teus òssos, ta sang es freda; no hi ha seny en aquests ulls fits que enlluernen!
Lady Macbeth. — No penseu d'això, bons pars, que com cosa de costum: no es pas res més. Solament que malmet el goig de l'hora.
Macbeth. — Ço que un home gosa jo goso. Acosta-t com l'hirsut ós de Russia, l'armat rinoceró o el tigre d'Hircania; pren qualsevol forma menys aquesta, i els meus ferms nirvis no tremolaran. O bé viu altra volta, i repta-m al desert amb el teu glavi; si tremolant demorava, declara-m la nina d'una noia. Enfòra, ombra horrible! Fals escarni, fes-te enllà!
L'espectre s'esvaeix.
Sí, així. Un cop fòra, ja torno a ser un home. Segueu, vos prego.
Lady Macbeth (a Macbeth). — Heu desfet l'alegria i trencat el bon convit amb el més estonant desordre.
Macbeth. — ¿Es possible que hi hagi tals coses, i ens sobrevinguin com un nuvol d'estiu, sense l nostre astorament? Me féu extrany, adhuc al meu extrany estat, quan ara penso que podeu contemplar aitals visions i servar la natural rojor en les vostres galtes, quan les meves són blanques d'espant.
