Aquesta pàgina ha estat validada.
també! Si ls carners i els sepulcres han de retornar-nos els que hi soterrem, les nostres tombes hauran de ser els paps dels voltors
[L'espectre s'esvaeix.]
Lady Macbeth. — Què, del tot acoquinat per la follia?
Macbeth. — Tant cert com soc aquí, que jo l'he vist!
Lady Macbeth. — Vergonya men daria!
Macbeth. — Sang s'es vessada abans d'ara, en temps antic, ans la llei benigna no purgués i endolcís l'estat dels homes; sí, i de llavors ençà crims han sigut comesos massa horribles de sentir. Fou un temps que quan el cervell era enfòra, l'home moria, i s'ha acabat; més ara s tornen a alçar amb vint nafres mortals a la testa i ens llencen dels escambells. Això encar es més extrany que no aital crim.
Lady Macbeth. — Mon digne senyor, manqueu als vostres nobles amics.
Macbeth. — M'oblidava. (Als convidats.) No en feu cabal, dignissims amics: tinc una extranya malaltia, que no es res pera ls qui m coneixen. Vaja, amor i salut a tots! i ara m seuré. - Doneu-me vi; ompliu a gom!
Entra l'espectre.
Bec al goig general de tota la taula, i al nostre car amic Banquo, que ara ns manca! Tant-de-bo fos aqui! Per tots i per ell trinquem, i tots per tots!
