Aquesta pàgina ha estat validada.
Macbeth. — Aon?
Lennox. — Aquí, mon bon senyor. Més, de què s torba vostra altesa?
Macbeth. — Qui de vosaltres ha fet això?
Els Senyors. — Què, mon bon senyor?
Macbeth (a l'espectre.)— Tu no pots dir que jo ho he fet! No m saccegis així tos rulls sagnants!
Ross. — Senyors, lleveu-vos: sa altesa no està bé.
Lady Macbeth. — Segueu, dignes amics: mon senyor està així sovint, i ho ha estat desde son jovent. Vos ho prego, no us mogueu: es un rampell momentani; en un pensar-hi tornarà a estar bé. Si l remarquen, en serà ofès i augmentareu sa furia. Menjeu i no l mireu. (A Macbeth.) Que sou home?
Macbeth. — Sí, i hardit; que goso mirar ço que espantaria l diable.
Lady Macbeth. — Oh! valenta bestiesa! No veieu que es la mateixa pintura de la vostra por? Es la daga fantastica que dèieu vos guiava vers Duncà. Oh, aquests esglais i sobressalts, impostors de la por vera, prou s'avindrien al conte d'una dòna, vora l foc d'hivern, acreditat per l'avia! Més que vergonya! Per què feu aquests visatges? Després de tot, sols us mireu un escambell!
Macbeth. — T'ho prego, mira allí! esguarda! veus? que men dius? (A l'espectre.) Bé, i a mi què? Si pots brandar la testa, parla
