Aquesta pàgina ha estat validada.
Sona una campana.
Vaig, i està fet; la campana m'invita. No la sentis, Duncà, car es repic que t crida al cel o a l'infern.
Surt.
Lady Macbeth. — Lo que ls ha ensopit, a mi m'ha enardit; lo que ls ha apagat, a mi m'ha inflamat. Escolta! Silenci! Era l crit de l'òliva, el nunci fatal que dóna la bona nit més tetrica. Ja es a l'obra; les portes són obertes i els servidors farcits, roncant, fan befa de llurs carrecs. He emmetzinat llurs begudes, i ara la mort i la natura lluiten en ells per si moren o viuen.
Macbeth [dintre]. — Qui hi ha aquí? Què? Ho!
Lady Macbeth. — Ai! Tinc por que s'hagin despertat, i no està fet. L'atentat i no l fet es nostra ruina! Escolta! He posat bé les dagues i no podien mancar-li. Si no s'hagués semblat al meu pare com dormia, jo ho hauria fet.
[Entra Macbeth.]
El meu marit!
