Y al contarme la mare aqueixa historia,
mos ulls ploráren, s' entristí mon cor;
¿Mes quín tumbul, digui, hi ha á sa memoria?
mes quín llum se li crema á tal tresor?...
— «De sa tomba la llantia may se allunya,
que 'n es de Llibertat lo hermós estel,
y son rich panteon, de Catalunya
son las montanyas y lo blau del cel.»
Oh! si, lo lloch funerari
que tens, pare, es dels millors,
gegantesch y hermos sagrari,
essent perfumat sudari
dels camps las silvestres flors.
Dorm tranquil, pare estimat,
dorm, que si estant en perill
la patria vol un soldat,
ton puesto en lo fort combat
ja lo ocupará ton fill.
Y vosaltres que jo ador'
com al Martir de la Creu,
montanyas de etern verdor,
vosaltres, que me guardeu
lo tros mes grand del meu cor:
