Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/88

III.

¿Ahont ets, infelis criatura,
suspirat aliment del meu cor;
ahontes la preciós sepultura
que t' doná inexorable la mort?
Ay! ahont?.. que 'ls meus ulls se complásquian
lo epitafi callat recorrent!
Que 'ls meus ulls agotats no s' apaguian
sens cumplir mon sagrat jurament!
Aqui 'm tens, sol vivent tal vegada
entre 'ls molts que la mort ha vensut,
mes ma vida com ells apagada
sols demana ja á Dèu lo atahut.
Res me arredra; aquest siti, aquesta hora
ja horrorosos no son pera mi,
y 'l meu cor que pateix y que plora
solament palpitar podrá aquí.
Horrorosa es la fosca importuna
que no 'm deixa mas ansias calmar,
no 'm tapeu la claror de la lluna
núvols cruels, ¡ay! deixèula brillar.
Y si acás la borrasca empenyada
Dèu en trons descargá son furor,
que llampéguia, y la llum assofrada
dels llampechs donia etern resplandor.
Surti al menos fosfórica flama
dels cadavers que ha 'l temps consumit,
y 'l viu foch que los aires inflama
doni treguas al foch de mon pit.