de tos cants melancólichs la dulsura,
may mès de tos abrassos la ternura,
ay! que per sempre n' has tancat los ulls!!...
Jo he vist ciutats, castells y richs palaus,
y festas, y saraus, y ricas galas,
sempre abatudas de mon cor las alas,
sempre perdut, trist sempre, sempre sol.
Jo he vist donas hermosas com las flors,
que ab llastimosos ulls m' contemplaban,
y al pobre fill en chor li preguntaban,
perqué ploras?... perqué mare no tinch!!...
Sol, solet sobre eixa terra
sembrada de dol y penas,
perdut entre las arenas
d' eix immens y ardent desert.
M' has deixat mareta meva,
m' has deixat veyent que ploro!...
jo no sé perqué no m' moro,
y vinch á trobarte al cel.
De que m' servirá la vida,
si flors per mi son espinas;
si mos cabells no pentinas,
si he de víurer hórfan, sol.
Sens haber pogut compréndrer
lo que un tèu pató valia,
