Perqué, oh vent, has deixat del riu la bora,
y dels arbres las fullas agitat;
Ay! de la vista del fillet que plora,
la suspirada sombra n' has borrat.
Mès era ma mareta; s' destacaba
sa imatge enamorada del cel blau,
y un raitg de sòl sa túnica dauraba,
com daura l' aigua que dels núvols cau.
Ara altra volta, en soledat amarga
pobre infelís ne tornas á quedar!!...
es eixa vida terrenal mòlt llarga,
y sols ne puch plorar, sempre plorar!!...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Trist com la plana n' es mon pobre cor;
cuant va ls' turons la sombra embolicant,
lo fosch mantell ab calma desplegant
per sobre ls' camps que il·luminaba 'l sòl.
Com l' aucellet que dins la gábia d' or,
sa llibertat de un temps perduda plora,
trist com los ulls de la captiva mora
sentada en los divans del rich harem.
Trist pus li n' falta avuy al trovador
sa mare, com li falta á la captiva...
ella la te en apartada riva,
y jo la tinch, pobret de mi, en lo cel!!...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
May mès mareta meva sentiré
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/64
Aquesta pàgina ha estat revisada.
