sòn vol misteriós
tornant á comensar.
Postrada sobre un llit, en apartada estáncia,
ab sòn tendre fillet que amant sòn front besaba,
lo postrimer sospir una mare exâlaba,
despedintse de tots ab la calma del just.
Sòn front ardent corona de llum una aureola,
com voltan fugitius vapors una montanya,
cuant ab sòn raig d' azur lo sòl graciós los banya,
del tendre á Dèusiau donantlos hi l' pató.
L' aureola es de la mártir; ab llágrimas amargas,
per sòn fillet la trista ploraba en sa agonia!...
desventurat fillet!... encara no sabia,
lo qu' en eix mòn de dol val l' amor maternal.
Sa veu que s' apagaba murmura debilment,
com lo vent de la nit plorant entre las canyas...
A Dèu! á Dèu! fill meu!... lo fill de mas entranyas!
digue, tancá sos ulls, y s' en pujara al cel.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Ja torna l' sòl brillant
á desplegar la roja cabellera;
del rosinyol se sènt lo tendre cant,
que saludantne va la llum primera;
y prega en sa cabanya
l' llaurador que trist ne gemegaba
