no para fins que troba del mar l' ona espumosa,
y dins sa immensitat rabiant perdentse va.
Ay! que per tot terrible desplegaba
la descarnada mort sòn trist mantell,
y ab un riure sarcástich ascoltaba
los plors del jove 'l gemegar del vell.
Y sòn bras implacable á tots immola,
sens que ningú perdone sòn furor!...
per entre ls' apestats sa espasa vola,
com la faus en las mans del segador.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Ab llarchs y flotants vels,
las sombras de la nit
ne van embolicant
la cima del Montgrí.
Per sobre de la mar,
y l' pit de plors lot plé,
sos llumets tremolants
ensenen los estels.
Dels boscos en lo cor
se sènt lo vent xiular,
y l' silenci cubreix
la plana d' Ampurdá.
Las ánimas dels morts
pel cel van desfilant,
inclinantne llurs caps
pers sobre ls' núvols blanchs;
Y tristos, compassius,
ploraban pels malalts,