« ¡Ay, pastora, la pastora,
ben haja ton cor humá! »
No molt lluny de una riera
en mitj de un ombrívol bosch
se alsa una caseta blanca
tota cercada de flors.
Es la cabanya tranquila
hont se gronxa lo bressol -
de la hermosa pastoreta
que es la enveja del contorn.
Allí ha crescut ignorada
al aroma del timó,
pura y tendra com las rosas
que obren sòn calis al sol.
Allí visqué ajogassada
com un daurat papalló,
y llibre com las xixellas
que alsan als núvols son vol.
Mès ¿qué té la pastoreta,
que ja no cuida las flors,
ni amanyaga las cabretas
que eran tots los seus amors?
¿Qué té, que un vel de tristesa
ara ennuvola sòn front,
y no 's sonriuen sos llabis,
sos llabis sense color?
Tres dias ha que suspira
sense saber lo que vol;
tres dias ha que no menja,
y tres nits ha que no dorm.
