Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/46

Aquesta pàgina ha estat revisada.

y la sanch de sas feridas,
poch á poch li vá estroncant.
Al fi 'l caballer respira,
y llansant del pit un ¡ay!
clava sos ulls melancólichs
en la nina del ramat.
— ¿Quí sóu, li diu, verge pura?
¿Quí sóu, que axí me amparau?
¿Sóu lo mèu ángel custodi? —
— ¡Ca! mon senyor, no só tal.
Só la pobre pastoreta
que estas cabras va guiant. —
— ¡Ay, pastora, la pastora,
ben haja ton cor humá! —
— ¡Ánimo! bon caballer,
apoyáuvos en mon bras:
prop de aquí está ma cabanya,
hont hi ha hospitalitat
per los pobres sense alberch
y 'ls desvalguts passetjants.
Veníu, veníu, bon senyor;
ma mare vos cuidará. —
Assó li diu la pastora,
y 'l ginet ensangrentat,
defallit y sense forsas,
li pren agrahit lo bras.
Las cabretas los segueixen,
lo caball las vá detrás,
y 'l eco de las montanyas
repeteix á cada pas,