Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/33

Aquesta pàgina ha estat revisada.

l' ánima de Catalunya,
lo canonje de mes pit
que ha produit en tans sigles
la Iglesia de Jesucrist.
Per la centésima volta
llegeig uns vells pergamins,
y á cada una se queda
mes malhumorat y trist.
A la fí llensá ab molta ira
aquells groguenchs manuscrits
y parlán ab sí mateix
los següents mots ne va dir.
— Los pergamins no menteixan,
lo que está escrit, está escrit.
¿Es posible, Phelip cuart,
que no sapigau llegir?
¿Es posible que tingau
memoria tan poch felís,
que 'l jurat en Barcelona
olvideseu en Madrid? —
¿Es posible que en lo oido
de un rey com vos, D. Phelip,
de la turba cortesana
lo funestísim burjit
sufoquia de eixa provincia
las llágrimas y suspirs?
¿Quí de vos no fa molt temps,
senyor Rey, ho haguera dit,
cuan posantne la ma dreta
sobre 'l llibre del antichs,
diguereu devant del poble: