Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/316

Aquesta pàgina ha estat revisada.

boya flotant del mar de la amargura....
Jo no tinch fé, ni nort, ni tinch ventura....
Malehit lo jorn quem' fou donada vida! [1]
«Jo só!.. Feríu!.. ¿Per cuant, tempestats feras,
guardau los llams?.. Qué més voleu?.. Feríu!
Jo 'us sentiré gronxarme falagueras
si en la nit de la tomba m' adormiu.
Després de mi, solcar vull las esferas
banyantme en tempestats. Mas vestiduras
seran nuvols flotants, los llams mas galas...
A còrrer las alturas
portáume, vents, del uracá en las alas!»
¡Pobre sublime bardo ! De sas queixas
á torrents ne brotaren armonías,
y més que cants de amor, són sas poesías
la agonía mortal de un noble cor.
En cada sparsa, delirant de febre,
una llágrima sua hi tè incrustada
com gota de rossada
en lo cálzer puríssim de una flor.
¡Portáulo, vents, del uracá en las alas!..
De las brisas en brassos fuig, hermosa,
banyantse en raigs de sol la mariposa,
deixant sa nimfa en un racó de mòn.
Lo poéta fuig també. La mort lo porta
com un vent de tardor porta las fullas,
deixantnos per despullas
sos cants, sas obras, que sa nimfa són.
Portáulo, vents, del uracá en las alas,

  1. Vers de Ausias March en lo cant XC de Amor.