A córrer las alturas,
portáume, vents, del uracá en las alas!
«Párat' y escoltam, tempestat! Las penas
mon cor han traspassat ab sòn fibló.
Los dias són per mí duras cadenas...
Llibre vull ser: la vida es ma presó,
¡Un llam envíam, tempestat, y festa
será en mon cor! Lo viurer m' es amarch.
Jo som aquell que en lo temps de tempesta
vaig sobre neu, descals, ab nua testa,
jo som aquell que diuhen Ausias March![1]
« Mon cor! mon pobre cor! ¡Bè me 'l desgarras,
sombra inclement de mos perduts amors!
Mon cor víu en las unglas dels dolors,
com lo colom del esparver en garras.
¡Oh! deixáume cantar! Mos cants són plors.
Cuant sent lo rossinyol que li regala
lo greu dolor la fel de sa agonía,
cantars més dolsos als espais envía;
cuant la corda d' un arpa 's romp, exhala
en compte d' un gemech, una armonía.
« Jo só la nau que per la mar portada
va per contraris vents, sens aturall,
y en va busca per tot una ensenada,
y fons may troba en lloch son escandall:
jo só lleuva de neu, desencaixada
pel uracá del cim de un alta serra,
que, baixant ah prestesa que may mimba,
lo abisme busca que li ha obert la terra,
- ↑ Tres versos de Ausias March en són cant X de Amor
