Aquesta pàgina ha estat revisada.
pus abriga un noble cor.
Avuy llagrimas s' escapan
dels ulls del duc, jove hermós;
la nina no pot plorar,
mès es tanta sa aflicció
que sos ulls axuts estan
de massa plorar sòn cor.
«Adeu, Margarida, adeu,
adeu que 'm crida l' honor!»
— Y podrá mes ell, digau
que ma pura y fiel passió?
¿Val mes l' honor com dieu
vos lo noble, brau y fort,
que 'l amor que jo 'us professo
que mas llagrimas y plors?
«Adeu, Margarida, adeu,
no m' ferescas mon trist cor.
Adeu, adeu, Margarida,
molt prest sí, tornaré jo.»
Y la nina un bes li dona,
y 'l jove un abrás d' amor
y una rica creu que porta
penjada sempre del coll.
«Adeu, Margarida, adeu,
adeu, que 'm crida l' honor!»
II.
Una iglesia está adornada,
