tinch de passar en mitg del greu dolor
al qui dáreu ensemps per sa ventura
l' amor y la ternura
lo foch del sentiment, tant sentit cor.
Arrancáume, Senyor, est cor qu' implora
d' un cor que fiel adora
un sol recort d' amor... ¡un sol recort!
qu' arrancantme lo cor, d' eixa ferida
ha de brotar ma vida,
que la vida del cor sols es ma mort.
Cridáume ab vos, Senyor, y d' eixa terra
hont horrorosa guerra
fa l' escarni del mon á un cor amant,
arrebatau un sér qu' amor suspira,
qu' en sòn amor delira
y al morir beneheix vostre nom Sant.
¡Y qu' es morir!... morir es la ventura;
morint, de la amargura
lo cálzer s' ha aparat en un moment
y es viurer en est mon, pel' cor que plora
lo bé perdut qu' adora
gosar la mort del cor, morir vivent.
Y jo he perdut lo bé que tant amaba
qu' idólatra adoraba
com adoran los Àngels al Senyor;
jo la calma he perdut, la calma hermosa
de que mon cor no gosa
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/272
Aquesta pàgina ha estat revisada.