cau, y rodant pregona ma tristesa;
llagrimeta de foch!... ay! y com pesa!...
plorau mos ulls, plorau que ho vol lo cor.
Plorau, mès que ningú veja eixas llágrimas!..
Rodau com roda l' aigua per la roca,
evaporantse!... que ma pena loca
ella no entenga!... y la infelís se mor!!...
Se mor, si, com del prat l' herba sedosa
que després de mirarse tant verdeta,
sèns aigua en que banyarse la pobreta
seca la déixa del estiu lo sol.
Com la flor de la nit que ufana brilla
casta, inocènt, mentre son vel va obrintse,
y que ab lo jorn tu la veurás morintse
del aire al rébrer lo primer amor.
Filla del cor, nineta encantadora
sias tu de ton pare la esperansa,
ensén la fe dintre sòn cor que's cansa
de tant penar, sense poderho dir.
Si tu sabesses, animeta meva,
cuant negra estrella en lo tèu cel pintada,
brillá naixent, may mès la tua morada
abandonar volgueras, pobre infant.
