Ha volgut que apurés la dòlsa copa
plena de un licòr sant, licòr de vida,
sens pensar pogués ferme una ferida,
que en lo fons jo pogués trobar hi fel.
Miraula allá en son llit, sufrint y calma
ab ulls de amor abriga á sa filleta,
mentres la sava fugint va, pobreta.
D' eix cos que ahí venia juventut.
Melancólica llum llansa una vela
com en cel nevulós una estrelleta,
il·luminant lo front del pobre poeta,
que véu fugir sas il·lusions de un jorn.
Y 'l trist ha de fugir; que la malalta
no conega la pena que 'l devora,
que aumentara la febra abrassadora
y la mort triunfaria mòlt mès prest.
Vol sortir y no pot; lo véurer juntas
á la mare y la filla l' desespera,
l' una sa nit ne dorm que es la primera,
l' altra camina vers la eternitat.
Oh! vull sortir; las llágrimas me creman
si dintre ls' ulls mès temps he de aguantarlas!
Fugim, fugim, anem á derramarlas
y derramantlas pregaré al bon Dèu.
Cau llagrimeta qu' en mon ull reposas,