De cop ne cámbia tot; la nit hermosa
un núvol enfosqueix de forma estranya,
y l' vent que entra á la mísera cabanya
apaga l' pobre foch que encés hi ha.
Canta l' mussol; los árbres tots ne ploran,
y fins la font que dolsa resquitllaba,
per entre las herbetas que llepaba,
infla sòn pit volentne gemegar.
Ay! pobre bardo que suspira y canta!
Ay! pobre bardo de la nit serena!
que uneix sa veu al cant de la sirena
y del bosch al incógnit trovador.
Ha mort la hermosa nina que adoraba,
ha mort la rica font de sa ventúra,
y l' cant de amor, la trova de ternúra,
s' ha cambiat ab un cant plé de tristor.
Oh! pobres los que estimau,
y á una dona santa, pura,
dolsa y tendra criatura
vostre ditxa confiau.
Que val esserne estimat,
si la mort terrible y dura
tanta ditxa y hermosura
de un sol cop ha marxitat!!...
