Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/205

que sempre amant la té mon sol natiu.
Fugia si, portant l' arpa á la espatlla,
que aixís ho vol lo cel, y á terra estranya,
vaig a buscar remey per ma companya,
la que mas nits endolsa de tristor.
La vall atravessava melancólich,
guiantne mon camí brillant estrella,
fent sentir del á Dèu! la cantarella,
que s' escapava trista de mon pit.
Y l' jorn vingué després, y ple de pena
tenia encara l' cor y de amargura,
com la flor del estiu cuant no murmura
á sas aurellas l' aire enamorat.
Eras' un' hora fatigant, pesada,
un' hora d' eixas que a dormir convida,
que la cigala ab ronca veu ne crida
fins que cau morta á forsa de cantar.
Un' hora d' eixas en que l' Sol envia
sòn foch, deixant la plana calsinada;
emblema de passió desenfrenada,
que sols tocantlo l' cor seca mès pur.
Un' hora en fi sens goig ni poesia,
un' hora que sols prosa revelava
y en que l' enteniment se replegava
tras la muralla que l' Criador li feu.
Llavors pujaba jo per la montanya
últim confí, ay! de la patria mia !....
de roca en roca anant me entretenia,
per poder contemplaria mès llarch temps.
Que costa tant deixar lo que s' estima,
com costa al que es felís deixar la vida.