al peu de las Termópilas
fa dos mil anys cullit.
La veig solcant lo espay. Ardentas sas miradas,
travessan del cenit las voltas platejadas,
buscant per totas parts tirans que derribar,
buscant per totas parts nacions esclavisadas
y pobles que consolar.
Als apóstols la veig, com noble companyera,
portar a redimir la pobre humanitat,
y dels derruïts altars en mitg la polsaguera,
devant los batallons que esperan sa bandera,
donar a Constantí son lábaro sagrat.
De Venècia fugir la veig plorosa un dia
al mirar de sos duxs lo deshonrat mantell,
y al poble abandonar que dorm entre la orgia,
per la fletxa posar entre las mans de Tell.
Ella revíurer fá la flama esmortuída
que 'l cor de Fivaller abrasa de llealtat,
y dòna á Pau Claris la inspiració atrevida,
fent de sa veu clarí que sona lo combat.
La veig ¡filla del cel! en Barcelona un dia
vestir dels consellers la xía y la gramalla,
la veig dels catalans ser lo pendó y la guia,
als poruchs animant, corrent per la muralla,
llorers tenyits de sanch pels moribunds cullint,
mentres per totas parts vomitan la metralla
los canons de Felip quint.
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/183
Aquesta pàgina ha estat revisada.
