pels prats serpentejantne de la vall.
Y cual si la veu santa, veu sonora,
agués estat del mont despertador,
brotar féune per tot la ma de Flora
ricas ponsellas de esplendent color.
Sobre un caball que al vent robá las alas,
y que l' camí esborraba del castell,
trotaba hermós donzell, cubert de galas,
flotant derrera lo brodat mantell.
Sa airosa destra porta una floreta,
que fá vergonya al mès brillant color,
y de un perfum tant pur, com la nineta
verge encara dels tendres sons de amor.
Al passar las fontetas suspiraban
per la flor y l' donzell enmirallar,
y las ricas ponsellas se badaban,
cual si volguessen totas recordar.
Y l' donzell no corria, que volaba
per arrivar al cim del Montserrat;
y apenas lo castell de Olvit miraba
cuant lo crit aixecá de llibertat!...
Al ascoltarlo, l' riu que l' estrenyia,
com cadena de ferro al pobre esclau,
avergonyit, montanya avall fugia
arrastrant lo castell, que en terra cau.
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/175
Aquesta pàgina ha estat revisada.
