Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/171

ni tè la fulla que al entorn suspira,
servint de march al platejat mirall.

Ni aucells, ni flors, ni càntichs, ni dulsuras,

sols tristos sons que van cridant, olvit!!...
Cahent pesants, cual copa de amarguras,

sobre l' castell que eix nom ne porta escrit.

Pesants, oh ! sí, que l' cor de la Englantina

n' ascolta l' eco cruel ab tal dolor,
com sènt la veu enamorada nina

del sèu amant, que á un' altra diu amor.

Lo castell sas murallas tè elevadas

com obelisch, acás del cel pilar;
sens porta ni finestras, que apagadas

sas llágrimas per ell puga guardar.

Y térvolas en torn, un riu sas onas,

ab la quietut dels morts, va rodolant,
com serp voltant sas torres, que rodonas,

gegants al peu las miran relliscant.

Floretas blancas créixen en sa riva,

flors que de vida sols tenen un jorn;
qui á respirarne sòn perfum arriva,

perd la memória del que tè al entorn.

Rivals eternas de las dos que hi moran

abandonadas de aqueix mòn ingrat,

que alegras senten com las dos ne ploran,