Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/17

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Deixau lo cor al que plora,
deixau lo plor al que sént;
puix no cap lo sentimènt
en lo cor y s' en ix fora.

¿Quí escolta huí al trovador
entre ruines sentat,
si no trova al seu costat
qui planya lo seu dolor?

Vullc plorar sobre l' historia
de altres temps despareguts;
y fer clams y clams aguts
en llaor d' aquella gloria.

Jo haguès donat cants de pau
y flors belles, com lo cel,
y veus dolçes, com la mel,
baix aquest cel qu' es tan blau;

Jo cantára ab l' harpa d' or
de l' ánima les tristures
y gratísimes ternures
del sprit y del amor;

Si poguès ¡ay! recullir
la gloria qu' es disipada,
y escarnida y aventada,
per feria del tot morir.

M' agarrat al sant pendó