La fé tan sols de l' ánima cristiana
y de altra vida, certa la esperansa,
lo enteniment calmaren, que no alcansa
de eix infortuni l' verdader motiu.
Y l' pensar que la nostra es passatjera,
ab sos béns y plahers, tots de un sol dia,
y que mès pur lo mòn contemplaría
l' ánima gran que dintre llur cos viu.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Lo dematí comensaba
blanquejant la obscuritat;
de blau las onas juntaba
á sa naixent claredat.
Ja l' espay tot invadía,
dels ceguets lo front besant,
y l' llumet trist se enfosquia
devant sòn foch tan brillant.
Deixí llavors la cabanya;
torno á la barca de nou,
al mar que la platja banya,
á l' aigua que apenas s' mou.
Y que trencada, suspira,
de la quilla al cop potent,
mentre la vela se estira
inflada ab amor pel' vent.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cuant un jorn, que no es lluny, aixís ho espero,
