Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/162

Aquesta pàgina ha estat revisada.

cuant la rosada vá 'ls turons mullant,
com per lo alarb lo vent fresch, que una palma
fá murmurar, cuant aigua va buscant:

com lo so melancólich de natura
entre mitj del silenci universal,
com la pregaria que una criatura
per sòn germá eleva al Eternal:

com lo soroll de l' aigua fugitiva,
dolsament escapant entre las flors;
trista com lo suspir de la captiva,
que llurs brodats ne va regant de flors.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Prop de ell, un vell, sos cants acompanyaba,
de gris cabell pel' céfiro agitat;
sa ma per sobre del teclat volaba,
com vola l' àliga per la immensitat.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cuant acabá la trova planyidera
de aqueix infant, poeta de armonía,
mos ulls buscaren si en los sèus habia
restos del sentiment que mostrá l' cor;

y encara que l' llumet prop de ells tenia,
¡ay! las ninas brillants jo no trobaba,
¡cegos... cegos tots dos los contemplaba!!...
ells no podian véurer mon dolor!!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .