Cuant del somni de ventura
quedá sols la realitat,
vingué á mon cor la tristura,
y l' ánima, que creya en dias de dulsura,
torná á ser presonera, perdé sa llibertat.
Baixant llavors la vista, desencantat, á terra,
mirí l' barquer, la barca, la vela, l's rems, la mar,
que ab sas onas y l' vent está en continua guerra,
aixordantne la platja sòn furiós rebramar.
Y lluny, prop de la riva, cual foch errant fugia
un llumet solitari, trist fanal de mon port;
imatge de eixa vida per un instant lluhía,
le estrella matinal pregonará sa mort.
Al fi virá la barca; tot dret á la cabanya,
dels rems me conduhia lo acorde moviment,
y mentres me acostaba, una alegría estranya
del cor se apoderaba; era un presentiment.
De lo que me esperaba en eix lloch solitari,
de una hora misteriosa, de una hora de consol,
de aquellas que sols forja cervell imaginari,
que a l' ánima cristiana la fé donarli vól.
Apenas de dins la barca
sobre l' arena saltaba,
cuant la barraca buscaba
que contenia lo llumet.