Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/143

y prosseguint sa via,
gelat me vá deixar, com freda neu.

Y en va al Mont-sech, al riu y als atalayas,
en va pregunto ab llastimós accent,
y en va ma exclamació hasta l' cel aixeco,
que agonisant mon eco,
se pert en lo infinit espay del vent.

Tot plora en lo contorn: ton trist aspecte,
castell, de tas desgracias es lo dol,
y al caminant afadigat asombra
si acás para en ta sombra
negra fantasma que dibuixa l' Sol.

La furia tu has sofert de durs oratges,
y has vist passá ab los temps, generacions;
las mudansas del cel y de la terra,
y tanta y tanta guerra,
tantas y tantas de marcials legions.

¡Quí sab!... tal volta la irrupció dels godos
de ton recinto vá espulsá als romans;
y si l' moro t' plantá la Mitja Lluna,
la mudable fortuna
te vá entregar als escuadrons cristians.

Y en feudal fortalesa transformada,
del nou senyor vas ostentar lo escut,
y escoltares cantar en nit callada,
sentimental balada,