Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/140

ve un jorn en que també cau?

¿No vals més que eixa riquesa
que enlluerna en las ciutats,
escarnintne la pobresa
que mor sota humils taulats?...

¡Oh, sí, riu! ab tas resclosas,
ab tos arbres y verdor,
ab ton llit en que reposas,
espurnat de puntas d'or,

ets del cor rica penyora;
y, al mirarte tan gentil,
lo trovador, riu, t' adora
com l'alarb volgué al Genil.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Plaume sentir la tendra melodía,
que en las nits tan serenas del estiu,
la ninfa que t' habita, amant envia
al rossinyol que dorm dintre sòn niu.

Plaume sentir sa veu tan suau y pura
com de la mar la brisa matinal,
sa veu plena de amor y de dulsura
com es dòls lo carinyo maternal.

Sentir ple l' cor de dol y amarga pena,
sentir l'armónich so de sòn cantar;