Riu, que ab cinta de plata la montanya
voltas, que vell corona lo Montgrí,
y que en sa falda ostenta la cabanya
en que la llum primera jo vegí;
La cabanya en que l'arpa puntejaba
cuant anaba per tu, ¡oh mare! plorant,
y en la que en llemosí á Dèu pregaba
per eixa mare, que estimaba tant,
la cabanya en que plena de amargura
lo trovador sa queixa envia al cel,
buscant ¡ay! en sas trovas la dolsura,
que li negara l' mòn, ple tot de fel.
Riu, en fi, que mon cor més que altre estima,
ou al trist que á cantar prop de tu ve;
estenme la catifa de herba prima,
que vas llepant, que enamorat me tè.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Si tan dolsa fos ma veu
com desitja lo mon cor,
si com raja de una deu
l' aigua, aixís lo trovador
pogués dirne lo que sent,
y ab versos prenyats de amor,
portats en alas del vent,
esplicar cuanta dolsor
murmuran tas onas, Ter,
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/138
Aquesta pàgina ha estat revisada.
