hi cau lo pobre, y las ansias
coneix ben prest de la mort.
Ab las potetas remaba,
peró sempre anaba a fons:
ja trau lo cap, ja s' enfonsa...
en va agota tot esfors
per acabar de surtirne
es débil, pobre, y no pot;
y vehent la llum del dia
y del fondo la foscor,
l' aigua acaba per tragarlo,
y en ella troba la mort.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Surt després á flor de l' aigua,
mès ¡ah ! l' cabridet no s' mou:
cuant un mosso que repara
sobre l' aigua tal blancor,
per oca lo pren de prompte,
se acosta, y vent ab trascor
al cabridet sense vida,
lo trau, y lo amaga ab por.
Las germanas que desitjan
del cabrit los senzills jochs,
li cridan Nen, Nen, alegres,
mès lo pobret no respon.
Lo buscan cridantlo sempre
pel' pati, pel' camp, pel' hort:
«¿Hónt es lo cabrit?» preguntan:
«¿hónt es lo Nen ¡ay! ahónt?»
y observant que tots las miran
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/131
Aquesta pàgina ha estat revisada.