Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/121

Y cuand ja feya temps que en sòn sibaritisme
com en un jas de llot se revolcaba Roma,
cuand per petits y grans semblaba ja á Sodoma,
cuand hagué dat sos fruits lo franch positivisme,
cuand de Lucrecia l' nom no fou més que un sarcasme
com tants altres grans noms de venerables avis,
cuand sols hi hagué menspreu per los consells dels sabis,
en vicis moviment, y en lo demés marasme,
un soberá salvatje als seus soldats convida,
avansa lentament lo godo formidable;
la colossal caiguda es per fi inevitable:
romá, aquí está Alarich, prepara bens y vida.
Al saqueix de Alarich altres saqueixs seguíren;
oberta estaba al fi la pestilent caverna,
coneguda en lo mòn per la ciutat eterna;
los plors dels habitants cent pobles divertiren.
També vestits de pells, manats per un rey sèu,
uns hómens ben estranys á Roma ja arribaren;
venian de mòlt lluny, y tot ho travessaren;
Atila es aquell rey, dit lo Flagell de Dèu.
També un cartaginés centurias enderrera
hi aná, y jamay se ha vist un capitá més gran;
á sa vista l' Senat fèu tráurer al encant
lo terreno campal ahónt Aníbal era.
Lo temps cesáreo encants tingué igualment famosos;
era cuand pretorians al més dihent donaban
la suma potestat, y al de més or nombraban,
incontestable fet de temps tan vergonyosos.
A un vol de flachs aucells no espanta lo esparver,