Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/120

més amat ó temut, si al precipici l' guia.
Tot César, bo ó pervers, assessinat moría,
finant pochs bè; y llavors lo bo veya ab tristura
que cangrena social tampoch tè fácil cura:
¡qué hi fá! un altre senyor á Roma divertia.
Y aquell poble holgassá frenétich aclamaba
al nou tirá elegit per turbulents soldats:
¿qué valian per éll antigas llibertats?
l' amo li daba blat y al circo l' convidaba.
De aquell Senat de reys, de aquells tribuns ardents,
mantenidors de furs, fins passa la memoria;
sols visionaris van per alts camins de gloria;
ab pa y feras llurs nèts se donan per contents.
Á alsarse de llur fossa aquells il-lustres morts,
«¡estos no nos són nèts! sens dubte exclamarían,
«uns verdaders romans aixó no engendrarían ;
«miserables cobarts no naixen de hómens forts.
«Matronas ¿ahónt sòu? vostras indignes fillas
«se haurán á llurs esclaus donat sens cap rubor;
«sols de valent es fill aquell que té valor,
«lo cor fá l' parentiu, lleons no engendran guillas.
Y tindrían rahó: tot fill que á noble pare
deshonra baixament, per éll negat déu sér;
¿quína més lletja infamia al mòn hi pót haber
que ennegrir lo clar nom de un pare ó de una mare?
Més ¡bah! llenguatje tal demostra sols follía:
honor, debers y drets, paraulas enganyosas
són per lo nou romá, que ja no créu més cosas
que materialitats de torpe fantasía.