corrent y saquejant, matant y destruhint,
de l'honra nacional en lo més viu ferint,
¿quí devant dels traballs més fácilment se aterra?
¿La patria salvarán, mare de tots comuna,
los hómens de ideal, ó los positivistas?
No será certament á baixos egoístas
á qui fiarém l'honor, la vida y la fortuna.
¿Quíns són en tals moments los hómens necessaris?
¿los del cor flamejant, ó bè los del cor mort?
De quíns hi ha que esperar auxilis y confort?
¿quíns van ab peu més ferm á rébrer als contraris?
Pobre de aquell país hont los instincts més nobles
se apagan, car regnant ja sola la materia,
ab sòn ceptre funest de escarni y de miseria,
ben prest són degradats los més heróichs pobles.
Així sempre se ha vist que cuand per las nacions
lo puntes arribat de trista decadencia,
los ciutadans millors, de més fervent creencia,
llurs mérits van purgant en forcas y presons.
Llavors vènen los temps de turbas y tirans,
llavors lo ben obrar forsosament es crim:
si per gobernador á Llucifer tenim,
los més mals á sos ulls serán los bons cristians.
Recordes' lo de Roma al comensar lo imperi:
no bè fou destruhit lo libre antich gobern,
semblá que per los bons allí regís lo infern;
per élls hi hagué sols mort, desterro ó vituperi.
Cuasi en lo mateix temps, allá en la Terra Santa,
vingué al mòn lo anunciat per tantas profecías;
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat revisada.