la carbonera y aquella de la qual toquias la má, aquella será la tua esposa.
Lo princep ne fou tot trist pus vejé que no sabria endevinar la ma de Biancaflor, mes esta va dirli:
— Palpa las tres mans per damunt lo guant y aquella ma que hi trobias á mancarne un trosset de dit, estirala, que será la meva.
Y aixís ho feu lo princep y fou Blancaflor la escullida.
Quan lo gegant ho vejé, furiós de rabia deslliberá de matar al princep y á sa avorrida filla, mes eixos ho entengueren y determinaren fugir, pera lo qual ne agafaren dos bots, los ompliren de vi y sucre y los posaren en los respectius llits de cada un d'ells dos: despres digué Blancaflor al princep:
— Ves á la establa y agafa de tres caballs molt magres que hi ha, lo mes flach y dolent; no t'enganyessis pas, perque sino 'n seriam perduts.
Se 'n aná lo princep á la establa, mes vejent que 'l caball mes magre era tant y tant malmés que ni gaire be's tenia, pensá qu'era impossible que ab aquell caball poguessin fugir y prengué lo quin era un xich menos magre qu'aquell. Lo qual aixís que vejé la princesa ne fou tota malcontenta pus no's vejé del tot salvada.
— Pobres de nosaltres que has fet! dels tres caballs magres, lo que has dut corre tant com lo vent, l'altre com lo llamp, y lo mes magre y dolent de tots com lo pensament, aixís que 'l meu pare quan se'n adoni nos atrapará desseguida ab aquest ultim cavall.
Mes per aixó muntaren, Blancaflor llensá tres escupinadas en terra y apretaren á fugir á mes corre.
Al esser la nit los gegants y sas duas fillas ne pren-
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat revisada.