Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/71

cercava, qu'es lo mes arrupit y lleig y fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que 'us convidi no li prengueu res, que lo aucell no 'us ho diguia.
Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va desencantarse, agafaren l'aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que portaren ni noy ni noya 'n volgueren tocar gens pus que l'aucell no 'ls deya res; portaren lo segon y l'aucell saltá á terra, doná tres picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á menjarne.
Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi: — Quin aucell mes ben educat que portau!
Y diuhen los noys: — Mes ho diriau si 'l deixesseu parlar.
— Pus que parlia.
Llavoras contá l'aucell, primerament tota la feta de la muller del rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un moliné; que sa muller no n'havia d'alló cap culpa, com que moltas llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una vella.
Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas,