eran los germans que 'ls hi recava una mica por lo
molt que també la volian.
Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa, hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu' era com si diguessim á una mort certa y segura.
Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit,
perdut com anava, n'ovirá un llumet, lluny, molt
lluny, ahont va dirigirse, y camina que caminarás
arribá á una casa, qu'era de gegants, mes ell no ho
sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde
dins li va dir.
— Qui hi ha?
— Si 'm voldriau recullir per eixa nit.
— Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu marit arribava se 'us menjaria.
Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d'obrirli la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava, á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan arribá lo gegant; y,
— Quina olor de carn cristiana que sento!
No tingué mes remey la vella que contar li com s'era esdevingut lo passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á qui per lo seu cansament havia donat acullida.
