Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/34

la, fins que al esser nit vejé moltas llums, en vers las quals va dirigirse y per estrany cas, doná en la ciutat ahont era casat lo seu germá.
Mes aixis que hi va esser y l'hagueren vist, quan tothom lo va pendre per lo príncep, y torná la alegría y ho anaren á dir á los reys, los quins ab sa filla isqueren desseguida á cercarlo y li feren mil preguntas de lo que li havia succehit y en lo castell passava. Lo noy que ab tot aixó comprengué que eixa errada de confondrel ab lo seu germá havia d'esser cami pera trobarlo, los deixava dir y convenia ab tot no trayentlos del erro, aixis es que fou tingut per lo verdader príncep, sols que posava al mitg del llit una barra que lo separés degudament de la princesa, per no mancar á lo que á la lley de Deu y á son germá devia. Y estava á tot plé com no fos, que may podia descubrir ahont era lo castell de que sempre li parlavan y en lo quin era anat lo seu germá gran, fins que un dia vet aquí que pasejantse per las mateixas arcadas, tot voltat de boiras, allá á sol ixent, ne vegé un hermós y gran castell com potser no n'hi hagués d'altre en la terra, y preguntá enseguida á la princesa quin era 'l castell aquell, y com eixa li contestés si no se 'n recordava ja, no volgué sentirne mes, sino que incontinent s'aparellá de totas armas y á malgrat dels prechs y plors de la princesa hi emprengué via.
Y camina que caminarás fins á esser al foscant en que hi arribá y trobá á la vella, velleta, que isqué á rebrel ab totas festas y li pregá pus qu'era dona y vella, que deixés sas armas en l'estrado. Y 'l noy ab tota bona fe, ho feu y de cop quedá encantat y convertit en estátua de pedra.