Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/33

felissos ab la dolsa y santa pau de bons esposos, quan vet aquí, que un dia, per entre las boiras de la matinada allá en vers Orient s'ensopegá á veure lo jove desde unas arcadas ahont era, un hermós castell potser com no n'hi hagués d'altre y ho digué á la sua esposa, quina en cap manera volia parlarne, ans al contrari li allunyava la conversa, fins que li fou precís esplicarli, com era un castell encantat, á qui 'n deyan lo castell de irás y non tornarás per no haverne tornat may ningú dels que s'havian atrevit á anarhi.
Tornaren las fantasías en lo cap del jove, lo desitg de veure cosas desconegudas y novas y ab prou ardidesa y cor per anar á sabé la causa del encantament, digué á sa esposa com era desitjós d'anarhi, y encara que ab molts plors d'esta y prechs dels pares, envers lo castell se'n aná desseguida.
Era 'l camí llarch y espadat, aixis es que no hi pogué arribarhi fins al foscant, é hi trobá una vella, velleta, la qual ab totas festas l'amanyagá y digueli que be podia entrar dins lo castell, pus ella fora sa guia, mes li fes plaer, ja que era dona y vella, de deixar en l'estrado sas armas, per por que li feyan, com ab bona fe cumpli lo jove y al punt fou encantat y convertit en estátua de pedra.
— Pare, lo meu pare, digué lo segon fill del pescador, la sanch del peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo germá gran tindrá alguna desgracia. Pare, deixaume aná á cercarlo.
Y 'l pare ab la tristesa al cor, li dongué llicencia. — Veshi, mes tan bon punt lo trobis, torneusen tots dos. Y se'n aná 'l noy y camina que caminarás, tot aquell dia va anar á la bona de Deu, sens saber ahont donar-