perque ho feya, mes aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren barallas, que d'un sol cop, lo pagés, com era el primer qui pegava, deixá estabornit á l'altre, que ni bo per res va quedarne.
Quan ho vejeren sos companys fortament se'n enujaren, mes lo pagés los hi digué que l'≪Escoltim, escoltaina≫ li havia moguda bronquina y que ell no havia fet mes que defensarse, ab lo qual havia vensut á l'altre. Ells no s'ho cregueren, mes callaren y á l'endemá al matí Joan de l'os volgué restarne á cuidar de la minestra. Lo pagés també hi aná tot traidorot ab bonas paraulas y comensá á tormentarlo fins que per acabar ab la sua paciencia li tirá una escupinada á l'olla. Joan de l'os s'alsá, lo va agafar ab tota la sua forsa, y estrenyentlo entre sos brassos lo tirá á terra sens gens de vida; recullí á l'≪Arrenca pins≫ y á l'≪Escoltim, escoltaina≫ sels carregá al coll y anant á trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separarse á fi de que no 'ls atrapés la justicia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella.
Y se separaren y Joan de l'os aná caminant, caminant fins que'n vegé un hermós palau que hi va entrarhi y en lo quin tot eran cambras molt ben aparelladas ab catifas d'or y seda, mes en lloch ánima viventa, sino es al cap d'una estona que se li aparegué una ma blanca y hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiarlo per corredors y salas á una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandas. Joan de l'os, no gosava, mes á la fí, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació, presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de to-
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/18
Aquesta pàgina ha estat validada.
