Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/17

gueren si volia esser seu company y ell fou grat de la seva companyia.
Y tots quatre junts, camina que caminarás, quan s'adonaren d'un gros nuvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab tota forsa, que no saberen d'hont venian; per fi tot guaitant, vegeren un home á dalt d'una montanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los esplicá com era en ≪Bufim, bufaina≫ que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y li demanaren de la sua companyia.
Tots cinch aixis plegats, ne feren de grandesas, que á tothom tenian admirat y lo mon movian, fins que un dia arribaren á una casa de pagés en la quina l'amo haventne temensa, deslliberá lo desferse dells. Aixis es que al matí següent quan tots se 'n anaren á fer de las suas gentilesas, deixant sol á l'≪Arrenca pins≫ per cuidar de la minestra, lo pagés tot manyagoy y cansoné s'acostá á la llar del foch ahont ell era y moguentli conversa lo feu aná enfadant, enfadant fins que de cop li tirá una olla d'aigua bullenta al dessobre y desseguida lo llensá á las brusentas brasas. Quan tornaren los altres n'hagueren gran sorpresa, mes ell los hi contá com endormiscantse potser á la bora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.
Los demés s'ho van creure y l'endemá deixaren á l'≪Escoltim, escoltaina≫ pera cuidarse de la minestra. Lo pagés tot ronsejant se feu siti á la bora del foch y comensá á tirar pedretas á l'olla dels seus hostes, de lo qual fou enujat l'≪Escoltim, escoltaina≫ qui'l renyá