Un pare s'era agradat tant de la seva filla, que deslliberá de casarse ab ella. Lo qual portava tant temerosa la casta honestitat de la noya, com que fins fent tort á natura, d'ell se'n apartava y son filial amor li atenyia. Y fou de bon consell lo anar á trobarne al pare confessor perque la guarís de tanta pena, qui doná per arbitre lo que'n fes de resposta al pare, que ab ell se casaria quan li portés un vestit que fos de tots colors y menas, com que la tal cosa tingués ell per imposible.
Lo pare cassa que cassa tot lo dia, y tot lo dia al bosch que may parava, fins que per atzar de fortuna, ne cassá de tots aucells y ab sas plomas ne feu un vestit que tots los colors mostrava. Y ple de joya lo portá á la filla, á la qual n'esdevingué tanta amargura, que mes no podia, y demaná consell altre volta al pare confessor, qui li'n doná de remey lo dirne al seu pare, que ab ell se casaria, quan li fes present d'un vestit de peix: que ho tenia per imposible.
Y'l pare ab dalit pesca que pesca, que nit y dia á la mar passava y sort de sa fal·lera que n'hi feu un vestit de la escata de tots los peixos de la mar salada. Lo porta á la noya ab lo cor ple de gaubansa: mes ella, mes trista encara, que estrema la sua dolor era. Y demana bon consell al capellá que la confessava, qui li diu
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/115
Aquesta pàgina ha estat revisada.
