Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/114

anava desgrunant la veu s'anava fent fosca y mes fosca, fins que se li acabaren los grans, tot just quan arribava al taronjer y la veu ja mes no va sentirse. Ne cullí la taronja del cim del arbre, la obrí pe'l mitj y al bell punt n'isqué un aucell de tots colors, que's posá á refilarne y ressonant tot lo bosch, se desencantá aquest, com també los germans de la noya, que no eran morts sino encantats.
Y tots tres se'n anaren ab lo aucell, ben contents, y quan van esser fora del bosch, ne trobaren á lo rey que'n venia de la cassa, lo qui cercava lloch pera reposarne, y ells lo convidaren á menjar dins de la seva cova. Y mentres menjavan, l'aucell no volia tastar res, ans anava voleyant de l'un á l'altre, com si'ls volgués dir alguna cosa, fins que'l rey coneixentho, va manarli que parlés.
Y contá l'aucell com los loys que tenia al devant eran los seus fills y filla que tingué de la sua esposa, quan essent princep aná á la guerra. Y lo rey ne restá tot sorprés y ab tota ansia li va preguntar si la reyna era viva ó morta, á lo qual digué l'aucell, que li llevessin tres plomas del cap, que las tiressin enlayre y que allí ahont anirian hi havia la seva esposa, que n'era viva encara, y aixís ho feren y voleyant, voleyant las plomas, anaren envers lo casteli ahont era tancada, pregon y fosch que may s'hi veya, y 'l rey ne fou content, mes n'hagué també enuig d'aixís trobarla y se la endugué ab los seus fills y filla, qu'ells tenian una estrella en lo front y ella á cada ma una rosa, y visqueren molts anys ab tota ditxa, no sens que fessin castigar incontinent als malvats germans, fins á perdres la seva mena.