Vivia en un poble un ferrer, lo qui tenia á la seva dona bruixa, sens ell saberho. La qual cada dissapte, en sent las dotze horas de la nit, desapareixia de casa seva, y se 'n duya a l'aprenent que cansat y afadigat y mitj mort de son, quasi no se'n adonava.
Vola que volarás ben prompte era á la cova en que las bruixas se reunian. Una per una, totas hi anavan que feyan por de veure, encenian una grossa
caldera al mitj, hi tiravan las sevas hervas, y comensavant de fer sardanas y mes sardanas ab uns crits y xiscles horrorosos, que 'l aprenent despertantse, quasi de por arribava á perdre 'l mon de vista. Tan, mes quan lo fum de la caldera era tan estrany y calitjós que no pareixia sino fet adrés pera matar á qualsevulla persona.
Quan la caldera bullia de fort, cadescuna feya los seus conjurs y untantse ab lo such estrany, pegavan volada á ferne de las sevas, sino que la bruixa del ferrer, per anar mes descansada, tirava avans unas morrallas encantadas damunt del aprenent, y est quedava convertit en cavall, á damunt del qui anava tota la nit la bruixa; fins que al arrivar lo clar, las hi treya y tots dos de cop eran á casa seva.
L'aprenent, d'aixó 'n valia menos, com que cada dia
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
