En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s' havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador[1] que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés—e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants.
Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que
- ↑ Frederich Barbarroja.
