deixat llurs pares; y no obstant de haver transcorregut tant poch temps, llurs descendents, no solament han oblidat tot assó, sino que fins algúns d' ells, ingrats envers llurs avis, ingrats envers llur patria, se avergonyeixen de que se 'ls sorprengue parlant en catalá, com un criminal á qui atrapan en lo acte. Mes assó acabará, al menos se ho promet aixís lo autor d' eixas poesías, per poch que vage extenentse l' afició que comensa á pendre peu entre 'ls nostres compatricis en vers tot lo que té relació ab la nostra historia.
En quant á lo que li puguem contextar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments, sempre que se ocupe en celebrar las glorias de la nostra patria, lo autor de aqueixa col-lecció se contentará ab respondrels que 's posen la má damunt lo pit, y que jutjen després per lo que aquest los diga.
No nega que, no obstant d' esser catalans, tenim que véncer algunas dificultats pera poder versificar en la nostra llengua; pero sí que sian aqueixas motiu suficient pera excusarnos de cantar en ella. No la coneixen prou los qui la troban aspre, pobre y poch apte pera la poesia. Lo catalá es dols á pesar de las paraulas exóticas que se han introduhit en ell y de lo molt que s' ha corrumput per lo nostre deixament y abandono: es rich tant com qualsevol altra de las llenguas fillas de la del Laci, d' entre las quals fou la primogénita; y se adapta á la versificació tant ó més tal vegada que las altres, exceptuantne la italiana, perque conserva encara moltas de las trasposicions de la llatina, y per lo
