Aquesta pàgina ha estat revisada.
«¿Perqué ;ay de mí! tan contrari,
Al formarnos lo un per lo altre,
Fiu lo Senyor nostre fat;
Tu á fer ton giro diari
Gom lo sol, jo á ser joguina
De tots los vents condemnat? »
Axi á la flor á qui adora
Y qu' es á un temps sa estimada,
Son aliment y son niu,
Deya un papalló que anyora,
Si 'l vent lo allunya un poch d'’ ella,
Lo bes de amor de que viu.
Mes ¡ay! que tantost sa queixa
Exhala lo vent lo porta
Lluny, molt lluny de son amor:
Y en va resistintse deixa
La pols d' or de sas dos alas
En las fullas de sa flor.
Y en vá al cel plorant demana
Que alas á sa flor li done,
Ó ell tingue com ella arrels,
Pas lluny de sa flor galana
Anà á morir de tristesa
Baix lo dosser de altres cels.
Agost de 1852.
