Pàgina:Lo gayter del Llobregat. Poesias de D. Joaquim Rubió y Ors (1858).djvu/310

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Y á qui dos flors del cel, pintura y música,
Han omplert lo esperit de sons aqueixa,
De llum l' altre y color;

Tu també quant lo sol tras las montanyas
Baixa á amagar sos raigs, si be deixantne
Caurer no pochs pel cel,
Com rey que al despedirse de sas vilas
Ya detras seu com pluja derramantne
Sos dons al poble fiel;

Tu també quant lo cel se ompla d' estrellas,
Los monts de boyra, l' pla de misteriosa
Sombra, de dol lo esprit,
Recostant en ma espatlla ton front pálit:
«Jo tinch ton cor, me dius, jo so ditxosa,
Y no obstant..... ¿veus mon pit?

«Mon pit está tan trist!... Y tu m' estimas;
Y tu també ets felís, y, (cosa estranya)
També está trist ton cor.
Oh! ¿qu' es açó, amor meu? ¿O hi ha un misteri
En las postas del sol, ó es que 'ns enganya,
Ditxas fingint, lo amor?

«Y no obstant en eixa hora qu' es tan trista,
Mon cor y l'teu, l' amada y lo poeta,
En ella 'ls dos gosem:
Y no obstant, (nou misteri) mes poesia