Pàgina:Lo gayter del Llobregat. Poesias de D. Joaquim Rubió y Ors (1858).djvu/307

¿Qué importa que 's sequen las flors de un sol dia,
Que un jorn nos cenyiren, quant eram tan nins
Lo front, si nostr’ ánima ab ella s' emporta
La flor que viu sempre, de olors mes divins?

¿Si l' ánima nostra quant torna á sa patria,
Quant torna á confondrers de Deu en lo alé,
Ab ella s'emporta lo amor, flor divina
Que unida á sa essencia un jorn d' ell rebé?

Oh si, hermosa mia; lo amor no se acaba
Quant es, com lo nostre, tot foch, tot esprit,
Si se ha trempat antes del mon en las penas,
Si se ha alletat antes de Deu en lo pit.

Lo amor no se acaba si en lloch de guardarlo
En eix vas de barro tan frágil, lo cor,
Vestim d' ell las ánimas, com son front tal volta
Vesteix una reyna de un vel. teixit d' or.

Oh si, hermosa mia; y pus jo t' estimo
Ab santa ternura; pus que lo amor meu,
No es eixa flor vana que naix en la terra,
Es foch que s' exhala del trono de Deu;

No temes que passe, com passan las rosas,
Que 's pongue no temes, com fan los estels.
De mort la cruel dalla que tot aqui ho sega
Se romp quant tallarne las flors vol dels cels.